Els Missioners


ULTIM CAPITOL

Dilluns, 5 de gener de 2015
Comencem el nostre últim dia a Ruanda. Com que no havíem tingut temps per fer compres, els mossens ens van presentar una noia que ens havia d’acompanyar pels llocs on hi ha més oferta comercial. Hi vam anar a peu i, a més de comprar, vam poder veure la ciutat més comercial, cosmopolita, plena de gent i botigues. Més tard del previst vam tornar al CNP.
El proper i últim compromís era la visita al convent de les “Adoratrius Perpètues del Santíssim Sagrament”, Amb els cotxes vam sortir cap a les afores de la capital, fins al convent. Ja ens esperava la mare Lourdes, que havíem vist només el dia de l’arribada a l’aeroport. Hi vam arribar més tard del que havíem quedat, però ja se sap que a Ruanda el temps no té massa importància.
 Primer vam assistir a una missa que les germanes havien preparat com a homenatge a Mn. Joan amb motiu de les noces d’or sacerdotals i també pel seu 74è aniversari (aquest mateix dia, 5 de gener). La mare Rosa va fer un parlament lloant el treball del mossèn a Ruanda. La missa va ser cantada, a vegades amb cançons en català, per les novícies que estaven amagades darrera una paret i no les veiem.
Acabada la missa, la Rosa ens va voler ensenyar totes les dependències del convent: primer vam començar per la una fleca industrial, que tenen llogada, després vam sortir a fora per veure un hort immens on hi cultiven tota classe de verdures, hortalisses i fruites. Vam tornar entrar a dins per veure la fabricació de pastes alimentoses (fideus...) i les màquines de cosir per fabricar roba i bosses.
Tot i això la mare Rosa encara espera comprar a can Girbau de Vic, una màquina industrial de rentar roba. De projectes i de maneres de recollir diners per finançar-los, no n´hi falten.
Les novícies també ens van acompanyar discretament durant la nostra visita i, ara sota les ordres de la mare Rosa, van parar taula i es van disposar a servir-nos el dinar. La mare ens va voler fer un dinar el més semblant possible al de casa nostra, només li va faltar el cava, que estava a la maleta que vam perdre el dia del viatge.
Una bona amanida amb tots els productes del seu hort, uns bons fideus a la cassola i una carn de vaca tallada molt prima amb albergínia. Per postes, fruita tropical del seu hort.
Mentre les noies rentaven els plats, vam fer una bona sobretaula. La mare ens va anunciar que les joves ens tenien preparada una sorpresa. Enmig de riallades, les noies es van disfressar i ens van fer una representació teatral de Nadal: Els reis Mags, el rei Herodes, uns animals estranys i la adoració de l’Infant Jesús. Ho van acabar buscant a mossèn Joan Casas per donar-li un pergamí de felicitació pels cinquanta anys de sacerdoci,  els setanta quatre, que acomplia el mateix dia i per la feina feta a Ruanda.
Les noies es van posar a cantar unes cançons precioses i nosaltres vam perdre la noció del temps... Vam tornar a la consciència quan ens van venir a buscar en Canisius i en Celse, per dur-nos al aeroport. Ens vam acomiadar tant bé com van saber de la mare Rosa i les seves novícies i, amb tristesa, vam pujar als cotxes per anar un moment a recollir les maletes al CNP i anar, ja fosquejant, cap a l’aeroport enmig d’un tràfic angoixant.
Ens vam acomiadar dels mossens i ens vam ficar a l’aeroport per tots els tràmits reglamentaris.
Cap a les vuit ens vam enlairar, vam fer una escala a Entebbe (Uganda), per canviar passatgers i finalment ens vam continuar cap a Amsterdam. Després d’un vol tranquil, hi vam arribar a les sis del matí. A les vuit vam agafar l’avió de Barcelona, vam veure sortir el sol de la diada de Ries i a les deu érem ja a Barcelona. De nou el taxi ens va portar a casa on hi vam arribar a quarts d’una del migdi




VIATGE RWANDA
SISÈ CAPÍTOL


Diumenge, 4 de gener de 2015
Ja des de el llit vam sentir les campanes de Església anunciant la missa. Eren tres quarts de set del matí. Ens vam llevar despresa, ens vam arreglar una mica i, cap a missa.
Impressionava veure una església plena a vessar de gent a les set del matí. Al veure’ns, la gent molt amablement, ens va fer lloc en una punta d’un banc. Com sempre, calculem unes mil persones de totes les edats, majoritàriament joves. Cants, balls, tambors, picar de ma
ns, sermons generosos, però tothom amb atenció i devoció.
A prop nostre hi havia una noia amb un farcell a l’esquena. Del farcell en va sortir un rondineig imperceptible. La noia, amb delicadesa va desfer el farcell i en va treure un infant. Se’l va posar a la falda i el va amanyagar tot fent-li fer estiraments a tot el cos. El va netejar, li va canviar els bolquers i li va donar de mamar. Tot tan natural, sense fer soroll, mentre la missa seguia el seu curs.
Multitudinària comunió i abans d’acabar la cerimònia, el mossèn ens va presentar a tota la comunitat: va dir els nostres noms i nosaltres ens vam posar dempeus, mentre la gents ens aplaudia. La sortida de la missa va ser espectacular. Una munió de gent mudada amb robes multicolors es va escampar pel prat de davant el temple.
Nosaltres havien d’anar a esmorzar ràpidament perquè al cap d’una hora, ens esperava una altra missa a Muhondo. Els mossens ja ens el tenien a punt, ens el vam cruspir i cap als cotxes.
Tampoc vam ser molt puntuals a Muhondo, on ja ens esperaven a l’església. Aquesta era més petita i tampoc era del tot plena, encara que ens van guardar lloc a primera fila. També va ser una missa molt bonica, ja que era la missa dels joves. També hi va haver presentacions al final de la celebració.
És en aquesta parròquia on el Bisbat de Vic hi posa més atenció ja que organitza apadrinaments a les famílies necessitades per l’escolarització dels infants. Com sempre a la sortida de la missa ens vam veure rodejats de canalla. Havíem guardat per aquest moment els últims jocs de fusta i tot el material escolar que portàvem des de Torelló. Vam repartir una part dels jocs i l’altra part i el material escolar ja el repartirien els mossèns responsables de l’escola. Els vam fer un curset accelerat per fer ballar les baldufes.
Vam dinar a la rectoria amb els mossèns i vam fer una mica de sobretaula, mentre un noi enfilat dalt d’un arbre anava fet caure alvocats a terra. Aquesta fruita, ens la van donar a tots nosaltres per portar-la a casa nostra.
Amb els nostres cotxes vam continuar el camí cap a Kigali, per passar la nostra última nit a Ruanda. Els mossèns ens van dir que per sopar només mengéssim un plat de sopa, ja que després hi havia una sorpresa. Ens van repartir novament les habitacions al CNP i vam complir la promesa del plat de sopa.
Els mossèns ens van fer pujar als cotxes i vam sortir cap un lloc desconegut de la capital. Vam parar a un lloc que semblava una nau industrial d’on sortia una música. Al entrar-hi vàrem veure una colla de capellans joves que ballaven al so d’un grup local de música moderna. Ens van dir que un cop l’any, per aquestes dates, tots els mossèns fan una trobada per celebrar el final de les festes de Nadal i cap d’any. Ho fan en un ambient  distés, bevent, menjant i ballant fins a la matinada.
Nosaltres vam ser els seus convidats i ens vam barrejar amb ells per compartir la vetllada. Mossèn Joan Casas ja sabia d’aquesta festa, però va quedar sorprès al saber que ens hi havien convidat. De tota manera, abans de la mitjanit, ja ens van tornar a casa en cotxe i, suposem, que ells hi van tornar per continuar la vetllada.

Dilluns, 5 de gener de 2015
Comencem el nostre últim dia a Ruanda. Com que no havíem tingut temps per fer compres, els mossèns ens van presentar una noia que ens havia d’acompanyar pels llocs on hi ha més oferta comercial. Hi vam anar a peu i, a més de comprar, vam poder veure la ciutat més comercial, cosmopolita, plena de gent i botigues. Més tard del previst vam tornar al CNP.
El proper i últim compromís era la visita al convent de les “Adoratrius Perpètues del Sentíssim Sagrament”, Amb els cotxes vam sortir cap a les afores de la capital, fins al convent. Ja ens esperava la mare Lourdes, que havíem vist només el dia de l’arribada a l’aeroport. Hi vam arribar més tard del que havíem quedat, però ja se sap que a Ruanda el temps no té massa importància.
 Primer vam assistir a una missa que les germanes havien preparat com a homenatge a Mn. Joan amb motiu de les noces d’or sacerdotals i també pel seu 74è aniversari (aquest mateix dia, 5 de gener). La mare Rosa va fer un parlament lloant el treball del mossèn a Ruanda. La missa va ser cantada, a vegades amb cançons en català, per les novícies que estaven amagades darrera una paret i no les veiem.
Acabada la missa, la Rosa ens va voler ensenyar totes les dependències del convent: primer vam començar per la una fleca industrial, que tenen llogada, després vam sortir a fora per veure un hort immens on hi cultiven tota classe de verdures, hortalisses i fruites. Vam tornar entrar a dins per veure la fabricació de pastes alimentoses (fideus...) i les màquines de cosir per fabricar roba i bosses.
Tot i això la mare Rosa encara espera comprar a can Girbau de Vic, una màquina industrial de rentar roba. De projectes i de maneres de recollir diners per finançar-los, no n´hi falten.
Les novícies també ens van acompanyar discretament durant la nostra visita i, ara sota les ordres de la mare Rosa, van parar taula i es van disposar a servir-nos el dinar. La mare ens va voler fer un dinar el més semblant possible al de casa nostra, només li va faltar el cava, que estava a la maleta que vam perdre el dia del viatge.
Una bona amanida amb tots els productes del seu hort, uns bons fideus a la cassola i una carn de vaca tallada molt prima amb albergínia. Per postes, fruita tropical del seu hort.
Mentre les noies rentaven els plats, vam fer una bona sobretaula. La mare ens va anunciar que les joves ens tenien preparada una sorpresa. Enmig de riallades, les noies es van disfressar i ens van fer una representació teatral de Nadal: Els reis Mags, el rei Herodes, uns animals estranys i la adoració de l’Infant Jesús. Ho van acabar buscant a mossèn Joan Casas per donar-li un pergamí de felicitació pels cinquanta anys de sacerdoci,  els setanta quatre, que acomplia el mateix dia i per la feina feta a Ruanda.
Les noies es van posar a cantar unes cançons precioses i nosaltres vam perdre la noció del temps... Vam tornar a la consciència quan ens van venir a buscar en Canisius i en Celse, per dur-nos al aeroport. Ens vam acomiadar tant bé com van saber de la mare Rosa i les seves novícies i, amb tristesa, vam pujar als cotxes per anar un moment a recollir les maletes al CNP i anar, ja fosquejant, cap a l’aeroport enmig d’un tràfic angoixant.
Ens vam acomiadar dels mossèns i ens vam ficar a l’aeroport per tots els tràmits reglamentaris.
Cap a les vuit ens vam enlairar, vam fer una escala a Entebbe (Uganda), per canviar passatgers i finalment ens vam continuar cap a Àmsterdam. Després d’un vol tranquil, hi vam arribar a les sis del matí. A les vuit vam agafar l’avió de Barcelona, vam veure sortir el sol de la diada de Ries i a les deu érem ja a Barcelona. De nou el taxi ens va portar a casa on hi vam arribar a quarts d’una del migdia.


VIATGE RWANDA
CINQUÈ CAPÍTOL

Divendres, 2 de gener de 2015
Avui ens vam poder llevar una mica més tard que de costum. No ens va fer falta anar a la cantina per esmorzar, ja que la Placídia ens el portà a un menjador al costat de les habitacions. La mare Rosa ens acompanyà a veure l’Hospital: És un dels millors del país, finançat per el “land” alemany de Renania Palatinat (Manheim, Heidelberg ... ). També visitàrem una capella al centre del complex pagada pel bisbat de Vic.
La infermera en cap de l’hospital, ens acompanyà per fer una detinguda visita per tots els pavellons. Vam poder entrar gairebé a tot arreu i ens contestaren a totes les preguntes. Mn. Joan Casas va poder saludar a persones grans que recordaven la seva estada en aquestes terres.
A la sortida, la mare Rosa ens acompanyà al orfenat. Està dedicat a acollir infants orfes sobretot de pares víctimes de la SIDA o amb altres històries que escoltàrem amb atenció. En Moisès, abandonat en una capsa prop del riu, l’Emmanuel deixat a la porta de l’orfenat el dia de Nadal o la Rosanne ...
Ens ho vam passar molt bé amb ells: els vam abraçar, vam jugar al “punyet, que toc...” vam cantar “en Joan petit com balla...”. Després visitàrem el menjador i vam veure com dinaven quiets i polits. També vam visitar la cuina i demés dependències.
Nosaltres també vam anar a dinar: ja el tenien a punt, dinàrem de pressa  perquè els “nostres” mossens ens tenien preparada una sorpresa per la tarda: Un passeig en barca per riu Nyabarongo. Amb els tot-terrenys, per una pista forestal plena de forats, ens portaren al lloc més proper al riu. Allà vam parlar amb el propietari de les barques per negociar el preu i l’itinerari. Aviat vam estar rodejats de canalla i jovent que, molt contents ens acompanyaren pel camí que ens va dur a la vora del riu.
Ja ens esperaven dues barques: una de petita feta amb un tronc d’arbre i una de més grossetade fusta amb uns seients a l’interior. Ens repartírem i a nosaltres ens tocà la més grossa. L’amo de les barques, que no podia parlar, viatjava en l’altra barca i amb nosaltres ho feia la seva filla, l’Anunciata de quinze anys. Els barquers portaven unes perxes amb les que ens anaven empenyent riu amunt ,mentre que un jove amb una corda ens anava estirant des de la riba. Tot això va representar un espectacle pels joves de la zona, que ens seguiren contents per les dues bandes del riu.
El riu era ampla, planer i l’aigua de color marronós baixava tranquil·la. De sobte vam perdre la corda que ens unia amb terra ferma i vam anar a la deriva. Uns nois valents es llençaren a l’aigua i van recuperar la corda. Al cap d’una bona estona ja veiérem el final del trajecte: un pont de ferro que travessava el riu, ple de gent que esperava la nostra arribada. Ens acostàrem a la riba i vam desembarcar. Enmig d’una multitud de gent, passàrem comptes amb els barquers i vam pujar als nostres cotxes que ja ens esperaven.
Desférem el camí i vam tornar a Ruli. La Placídia ja ens havia deixat el sopar al nostre menjador particular. Sopàrem i vam anar a buscar la mare Rosa que ens volia presentar les sis germanes ruandeses que hi ha a la comunitat. Vam visitar la seva capella on resàrem unes oracions. Ja al seu menjador vam fer una ronda de presentacions i una bona tertúlia on la Rosa i Mn. Joan comentàrem anècdotes dels primers anys de missió. Vam respectar l’horari de les germanes i a quarts de deu ens vam acomiadar i cap a dormir.

Dissabte, 3 de gener de 2015
Després d’esmorzar, la mare Rosa ens va ensenyar les instal·lacions de l’orfenat i de l’escola.
L’escola era buida, ja que la canalla encara tenia vacances fins dilluns. Però no vam trigar gaire a estar envoltats per una bona quantitat de nens i joves. Els repartírem els jocs de fusta que portàvem de “Can Cels” de Sant Pere. Els vam ensenyar a jugar amb la baldufa, saltar a corda i jugar amb els yo-yo.
Encara a Ruli, com a comiat,  vam assistir a una missa que es feia per un acabament de dol. Va ser una missa curta i amb poca assistència de gent.
Pels volts del migdia vam agafar els cotxes per anar a Munyana, on els mossens d’aquesta parròquia ens havien convidat a dinar. En arribar-hi, el dinar encara no estava a punt, de manera que vam sortir a donar un volt pels voltants. Uns nens jugaven a futbol en un prat i no vam resistir la temptació d’afegir-nos-hi. Van estar molt contents de jugar amb nosaltres i ens vam fer fotos amb tots, sense problema.
L’escola estava tancada, però vam visitar una granja de vaques i les demès instal·lacions parroquials. Ara el dinar ja estava a punt, vam entrar al menjador dels mossens i vam compartir el dinar amb ells. La sobretaula no va ser gaire llarga, perquè estàvem convidats a fer el cafè a Rwankuba, on Mn. Joan havia passat molts anys durant la seva estada a Ruanda.
Ja ens esperaven, i de seguida vam entrar a la parròquia on ens tenien preparats els cafès,  els tes i un assortit de fruita. Va seguir una bona tertúlia per parlar amb Mn. Joan de les anècdotes viscudes i de la situació actual.
Vam sortir a fora per visitar l’església, com totes, amb una gran capacitat: força més de mil persones. Vam passar per un magatzem on guarden els tambors per les celebracions i férem  un cop d’ull a la sagristia on un nombrós grup d’infants feien, suposem, la catequesi.
Anàrem a saludar la comunitat de monges que estan una mica allunyades de l’església. El mossèn va anar trobant pel camí, antics amics que el volen saludar.
Abans de tornar als cotxes, ens van fer entrar a una sala, on un nombrós grup de jovent ens havia preparat un espectacle: primer un grup de percussionistes amb tambors i després s’hi va afegir un espectacular ball tradicional. Al final les noies ens convidaren a ballar amb elles. Ho vam fer amb més voluntat que encert ja que els nosaltres, els blancs, no portem el seu ritme a la sang.
Ens van acomiadar efusivament i amb els cotxes ens vam dirigir a Rulindo on havíem de dormir. Abans d’arribar-hi, vam parar a un hostal al peu de la carretera, prop d’on viu un germà de Mn. Celse. Ens convidàrem a  un aperitiu  per esperar el  sopar: Pinxos de cabra a la brasa, una patata al forn, refrescs i fruita.
Al arribar a la parròquia de Rulindo, no tenim gaire gana, però, vam menjar una mica en atenció als mossens que ens havien preparat un bon sopar. Havíem d’anar a dormir d’hora ja que l’endemà teníem un programa ben atapeït.

VIATGE RWANDA
QUART CAPÍTOL
Dijous, 1 de gener de 2015
Ens vam llevar d'hora i vam esmorzar al pis de Mn. Canisius. Teníem feina per endavant o sia que vam marxar ràpidament, parant abans de sortir de la capital per fer les últimes compres per a la festa. Primer per una carretera asfaltada i després per una pista forestal ens vam enfilar al poble de Mn. Celse, Musagara.
Vam arribar a tres quarts d’onze, tot i que la missa era a dos quarts. L’església ja estava plena de gent, almenys unes mil persones,  amb una bona xafogor tot i que amb les portes obertes passava un xic d’aire. La missa va durar unes tres hores amb cants, balls i sermons generosos. La comunió donada per dotze capellans va durar uns vint minuts. Ningú es va moure en tota l’estona, només alguna mare treia, una estona a fora, algun nen que rondinava.

Tothom anava mudat de vint-i-un botó, tot i viure en cases molt modestes de totxos de fang. Durant la missa es van batejar tres infants i una parella va refer el vots matrimonials.
A la sortida tothom ens mirava amb curiositat, però respecte. Vam saludar o tots els  que vam poder i vam continuar a peu per un camí, acompanyats per una munió de quitxalla, cap a la casa d’en Celse on hi havia la celebració dels deu anys de sacerdoci del mossèn i quaranta de matrimoni dels seus pares.
La casa familiar, prop del camí, consta de tres o quatre cases de tàpia de planta baixa enmig del bosc i sota uns plataners. Ens van fer entrar al menjador amb uns bancs i una petita taula. Érem una trentena: els familiars més directes i nosaltres. L’altra gent es va quedar a fora amb uns bancs. En total creiem que més de cent persones.
El menú era el mateix per tothom: un plat fondo amb tota mena de verdures: patata, col, pèsols, espinacs, plàtan, mongetes, arròs, manyoca... i un parell de tascons de carn de vaca. Per beure: les habituals ampolles de coca-cola, ganta i cervesa i en uns pots de plàstic la cervesa de plàtan feta per ells mateixos i que vam compartir entre tots. (La Fina i jo vam compartir un plat i encara no ens el vàrem poder acabar).
Havent dinat, vam sortir tots a fora de la casa i ens vam asseure, unes dues centes persones, en uns bancs posats en cercle. Un xicot va fer de mestre de cerimònies per moderar i donar veu als diferents oradors: total, més de dues hores de sermons en ruandes acabats amb un ball i una pregària.
Tothom va estar molt content i ens van acomiadar efusivament donant-nos les gràcies per la nostra presència. Vam repartir uns globus a la quitxalla i vam continuar el viatge amb el cotxe, vam baixar la vall i van enfilar-nos a un altre turó, fins a Ruli.
Ja ens esperaven, i la mare Rosa, “missionera domínica del pare Coll”,  que és de Banyoles, ens va repartir les habitacions. Vam passejar una mica per estirar les cames i vam anar a sopar a la cantina: amanida, pollastre i fruita tropical. La Dolors ens va repartir fuet i torrons que portava des de  Vic.

Encara abans d’anar a dormir, la mare Rosa ens va convidar a uns balls que, jovent de l’orfenat, ens havia preparat pe






TERCER CAPÍTOL

VIATGE A RWANDA

 



Dimecres, 31 de desembre de 2014
Ens vam llevar d ’hora perquè havíem d' arribar a Kigali per dinar. Esmorzàrem i, amb els cotxes, vam agafar la carretera en direcció al est. Vam passar per diversos pobles, sempre plens de gent.
A mig matí arribàrem al centre “Foyer de la Charité Nôtre Dame de Fàtima” deRemera. Està situat en un lloc meravellós, amb unes vistes al Parc Natural dels Volcans i a sobre del llac Ruhondo. Només uns pocs dies al any poden disposar d ’una visió clara dels volcans. Com sempre, hi havia calitja i només s’intuien els tres més orientals, presidits pel Muhabura de 4127 metres.
El lloc era tranquil i espaiós i no vam poder fer gaire soroll perquè hi havia un grup que feia exercicis espirituals. Vam passejar una bona estona pel entorn, presidit per un un “via crucis” i una esvelta imatge de la Mare de Déu de Kibeho. Aquesta Verge es va aparèixer a la població de Kibeho en els anys 1981 a 1989 amb el nom deVerge del Verb.
Tornàrem als cotxes i vam posar direcció a Kigali. Per la carretera ens vam aparèixer, de cop, un grup de monos que ens miraven amb sorpresa. Vam arribar al CNP de Kigali a l’hora de dinar, ens van tornar a assignar habitacions i vam dinar.

SEGON CAPÍTOL

VIATGE RWANDA

Segon capítol viatge a Rwanda


Havent dinat, vam a la vora del llac i vam contractar una barca per fer un passeig al llac.
.
Era una barca de motor per a unes quinze persones. Ens vam posar les armilles de seguretat i començàrem a navegar. De cop es va acabar la gasolina i es va parar la barca. Un nen amb una barqueta ens n’ha de portar més. Continuàrem la navegació, vam passar pel costat d’unes illes, vam veure unes barques de pesca tradicional, després una altra illa plena d’ocells que buscaven els seus nius construïts als arbres. A horitzó vam veure una illa gran que li diuen, per la seva silueta, el barret de Napoleó. Semblava molt lluny, però el barquer posà rumb a l’illa i al cap d’una estona ja hi érem.
Vam fondejar a la riba i baixàrem a terra. El paisatge era preciós, el sol era a la posta i vam passejar i fer bones fotos. A una ordre del barquer, van sortir, de cop, una munió d’ocells xisclant (semblaven rats penats per la forma de les seves ales). Tornàrem a embarcar i mentre ja gairebé fosquejava, tornàrem directament al embarcador de Kibuye.



Vam pagar al noi la quantitat establerta, (uns 25 € tots plegats) i tornàrem al Accueil a l’hora que havíem quedat per sopar. Abans, però, vam decidir fer una missa a la capella. Va ser una missa en família però molt maca i amb bones cantades. Els moments de silenci els omplien els cants de grills i demés insectes de la nit africana. Ja ens tenien preparat el sopar a l’Accueil, vam fer una mica de sobretaula i cap a dormir d’hora.

Dimarts, 30 de desembre de 2014
Aquella nit va ploure a bots i barrals, però quan ens vam llevar ja no ho feia. Vam esmorzar i ens vam acomiadar de Kibuye per marxar en direcció a Gisenyi. El camí que ens separava d’aquesta ciutat era un camí de terra força dificultós. Primer ens vam aturar en un lloc on hi havia un mercat a peu de carretera i, a prop, un mercat de bestiar, que veiérem de lluny. Vam poder parlar amb la gent del lloc que es van mostrar molt amables.
Continarem el viatge i vam arribar a la parròquia de Congo-Nil, situada dalt d’un turó amb unes vistes molt bones sobre el llac Kivu, però que al cap de poca estona s’hi posà la boira. Visitàrem l’església, vam saludar als mossens i a la quitxalla, que sempre s’acosta per veure uns “blancs” 
 d’aprop.
Vam continuar per la pista forestal, cada cop en pitjor estat per la pluja caiguda durant la nit. Vam veure cotxes i un autocar aturats a la carretera: hi havia un esvoranc que impedia el pas de vehicles. Vam girar cua, i perdérem mitja hora per una altra pista forestal per arribar a l’altra cantó del esvoranc.
El camí es va anar fent més pla i els turons van canviar per prats on pasturaven ramats de vaques. Més endavant vam veure uns immenses plantacions de te. Poc a poc van anar baixant fins la ciutat de Gisenyi. A les afores hi havia una gran planta envasadora de cerveses i altres begudes. Força més tard del previst, vam arribar al centre d’acollida “Sant Francesc Xavier” on ens esperava un merescut dinar.
Després de prendre cafè i te i, altra cop amb el cotxe, ens van portar a una zona d’esbarjo a tocar del llac Kivu. Diuen que és la platja de Gisenyi, però les seves aigües tan quietes semblen amagar algun misteri i no conviden al bany. És un llac molt perillós on hi ha gas metà i els desnivells són molt traïdors.
Després d’una estona de descans, tornàrem als cotxes i vam anar a donar una volta per la ciutat. És una ciutat fronterera enganxada amb la ciutat de Goma (República Democràtica del Congo) i només separada d’aquesta per una senzilla tanca. Hi ha un formiguer de gent que passa la frontera i fa negocis a una banda i l’altra. També hi veiem cases senyorials de gent que es deu guanyar bé la vida.
Ja fosquejava quan tornàrem a agafar la carretera en direcció a Ruhengeri, lloc on havíem d’anar a dormir. La carretera és asfaltada, però amb gran quantitat de gent que camina perillosament per les vores. A tots els poblets que passem, hi ha botigues en plena activitat. Finalment arribàrem al Centre Pastoral “Notre Dame de Fàtima”. Va ser un lloc maco i confortable on férem un bon sopar. Hi havia habitacions bones i d’altres que estaven una mica allunyades i poc acollidor

PRIMER CAPÍTOL

VIATGE A RUANDA


Del 28 de desembre de 2014 al 6 de gener de 2015
Com us varem dir avui comencem el primer Capitol del viatge que va fer la delegació a Rwanda.
A quarts de vuit del vespre, ja fosc, vam aterrar a la capital de Ruanda, vam passar els tràmits duaners, vam comprovar que ens faltava una maleta i la vam reclamar. A fora, ja ens esperaven els que haurien de ser els nostres guies: els mossèns Canisius, Celse i Teòfil juntament amb la monja Lourdes de Sant Bartomeu del Grau, familiar de Mn. Joan Casas.
Fetes les presentacions i, comprovant per la temperatura que ja estàvem a l’estiu, van pujar als cotxes que ens van dur al Centre Nacional de Pastoral “Saint Paul”(CNP) que durant aquests dies seria “casa nostra”. Ens van assignar les habitacions, ens van preparar un bon sopar i cap a dormir aviat, ja que portàvem moltes hores sense fer-ho.



Dilluns, 29 de desembre de 2014
Vam esmorzar al menjador del Centre i, amb un equipatge reduït, vam sortir per passar dues nits fora. La sortida de la ciutat de Kigali en direcció a Kibuye va ser espectacular: una gentada pel carrer, un tràfic de vehicles per tot arreu circulant sense cap ordre aparent, botigues de tots colors plenes de gent ...
Poc a poc vam anar sortint de la ciutat, però hi continuava havent gent que caminava per la vora de la carretera. Vam descobrir el paisatge de Ruanda que ens acompanyaria tots aquests dies: turons verds conreats fins al capdamunt, casetes de fang escampades arreu i molta gent.
El nostre conductor Mn. Celse va parar un moment al poble de ... on hi la l’emissora de Ràdio Maria on ell és el director. Vam continuar el trajecte per una carretera que es va anar enfilant pels turons. Vam passar per la serralada de Congo-Nil, unes muntanyes d’uns 2500 metres que separen les aigües: les de llevant van al riu Nil, al Mediterrani i les de ponent al riu Congo, al Atlàntic.
Poc a poc vam anar baixant i aviat vam veure el llac Kivu, rodejat d’un paisatge verd de gran bellesa. Vam arribar a la ciutat de Kibuye. En aquest lloc ja hi comença a haver algun petit hotel. Vam anar al “Centre d’Accueil Sainte Marie” on ens acomodàrem a les habitacions i dinàrem.

TESTIMONI MISSIONER 
Gener 2015
La Germana Carme Arumi



















La germana carmelita vedruna Carme Arumí estar el Congo ajudant al tercer món .
Ella es Infermera amb la especialitat de madrona i m'explicava que havia reballat en el camp de la salud aquest cinquanta en un Hospital,
Persona de clara experiència quan explicava les tècniques que havia de aplicar per fer néixer els nens i com controlava l'embaràs . Eren de dificultosa aplicació però no hi havia res més i s'havia de fer per salvar nen i mare ja que el lloc rural no hi havia cap medi per traslladar la dóna o el nen .
Ja moltes que ens dediquem a la pediatria i la salut voldríem tenir la seva experiència .
Actualment no treballa al hospital però estar al servei de de les necessitats que sorgeixen a la comunitat rural que ella viu , el Congo deia aixi es casa meva . Encara molta gent la demana i la crida que li faci de Madrona, ella fa tot el pot.
Ella m'explicava que les necessitats allí encara han augmentat molt , i que el que es que ha baixat la solidaritat cap aquells països del tercer món, l'hi es dificultós trobar persones que col·laborin .
Això em porta una reflexió i que si es cert el que diu la germana Carme ara trobes a molta gent que et diu que em d'ajudar els d'aquí i tenen una part de raó però no oblidem que aquí tenim recursos , serveis socials , la família, servei de càrites etc.
Prò allà penseu que els que coneixem la realitat d'allà no tenen el minin per subsistir son tan pobres que els falta el necessari, casa,aigua corrent de fet ho vaig entendre de seguida en el meu primer viatge a Rwanda i això es veu i es palpa , les famílies no poden donar educació a els seus fills ,
Pensem-hi entre tots , portem a les nostres pregàries els que tenen menys que nosaltres, els aquí i d'allà


Ella ara hi tornara a fer el podrà per ajudar i el país que ja es el seu amb tot el que pugui, es una manera i crida que li ha fet Déu a la seva vida . Missionera al Tercer Món


TESTIMONIS MISSIONERS

ABRIL 2014


Seguint amb l´itinerari que vàrem començar a la delegació de missions de presentar testimonis missioners de la nostra diòcesi de Vic, recentment he tingut el goig de reunir-me amb la germanes Josefina Roca, Núria Juvanteny i Núria Solà, a la casa mare “Joaquima de Vedruna” de les germanes Carmelites de Vic.
La germana Josefina Roca, que va estar 50 anys de missionera a l’Africa ens explica: Capa l’any 1950 el papa Pius XII en el document “Es l’hora de l’Africa “, esperonava  a les congregacions Religioses que hi enviessin missioners.Els Pares del Verb Divi de Roma varen demanar a la congregació de Carmelites de Vedruna di podrien substituir a una congregació Belga a la missió del Congo. Com la nostra fundadora Santa Joaquima de Vedruna volia anar a L’Africa, la germana general va creure que les congregacions podien realitzar aquest desig.Es varen escollir 5 germanes per proposar-les  a aquesta missió
Totes elles van dur a terme una preparació prèvia a Bèlgica per aprendre Francés. El 3 d´agost de 1957 reberen la creu del missioner a mans de Mon Narcís Jubany de Barcelona i els dies següents van marxar cap al Congo.
Quan van arribar es van trobar una escola amb 900 alumnes i un hospital. La llengua era totalment diferent. Per posar un exemple, a l’escola dels 19 mestres que hi havia només un d´ells sabia francès i els altres parlaven Kikongo. És per això que de seguida van voler aprendre l´idioma tot i que hi havia molts dialectes diferents i era difícil. La german Josefina Roca arribava el l’agost i el desembre feia la seva primera classe en Kikongo. Encara recorda de que es tractava “Anunciació de l’Angel a la Mare de Déu.”
Allà les escoles eren molt pobres, la majoria de les classes eren fetes  de palla i fang, només unes poques s´havien construït amb ciment.
Les germanes es van entregar totalment a la missió sense saber què es trobarien a priori, i un cop allà, van procurar ser fidels seguidores i a predicar la bona nova del Crist.
Era una missió molt gran. De nord a sud 120 km i d´est a oest 60 km. Juntament amb els Pares del Verb Diví van crear nous sectors de població on s´hi construïren esglèsies, escoles i centres de salut. Van dividir el territori en sectors i elles els visitaven cada 3 o 4 mesos.Les prioritats que consideraven necessaries eren la formació en tots  nivells , intelectual, humà, cristià . Els nois o noies que destacaven s’enviaven a la missió de kinshasa on podien seguir estudiant. Els alumnes feien 120 km per anar a classe i tenien moltes ganes d’aprendre. Al poc temps d’arribar tenien 200 noies per catecumenat que es volien fer cristianes. L´any 1963 van fundar una segona missió, la missió de Matari.
Les germanes que actualment estan a missió, les germanes Núria juventeny i Núria Solà, em van explicar que a l’Àfrica encara queden moltes necessitats. Actualment les germanes Vedrunes hi tenen 12 comunitats diferents; 6 al Congo, 3 a Guinea Equatorial, 2 a Gabon i 1 al Togo.
Les feines que fan són diverses i depenen del país on estan. La seva tasca missionera es basa en procurar educació i sanitat. També es dediquen a contribuir en la pastoral de les  parròquies on estan, visitant els feligresos, fent catequesi, etc.
Les missioneres també procuren que totes les germanes del país estudiïn i es preparin per afrontar responsabilitats de futur ja que preveuen que quan elles hauran de tornar per salut o per jubilació, hauran de deixar pas a les germanes del país.
Actualment ja tenen moltes germanes congoleses i 4 d´elles dirigeixen les escoles. Al Congo hi ha noviciat; 7 novícies i 6 postulants.
A Gabon hi ha dues comunitats, una pastoral religiosa i l´altra més social dedicada als nens i nenes que són sotmesos a l´esclavitud i prostitució, els nens del carrer.
A Guinea Equatorial les germanes tenen un projecte dedicat a escoles per la promoció de l´activitat agrícola, escoles de fusteria i costura. Aquí, es van retirar les ajudes des dels organismes oficials d’ajuda exterior  i ara és el govern de Guinea Equatorial que s´encarrega de pagar els serveis fonamentals.
S’ha anat treballant però encara ja molt a fer .
Aquesta trobada va ser molt agrable i el que vaig veure i sentir és la bona feina que han i estan fent les nostres missioneres . I per acabar, em quedo amb una de les frases que em van dir, quan m’explicaven algunes de les experiències més dures que es viuen:

“L´Àfrica és un conjunt de necessitats que no acaben mai”


Des de la delegació volem donar gràcies a les germanes per la seva entrega i la nostra verdadera admiració cap a elles que fan aquesta tasca tan extraordinària en nom de Crist.

 

 GENER 2014
  ESTIU  A  MADAGASCAR




Aquest passat gener a la nostre diòcesi i va fer estada dues germanes de Madagascar  a el col·legi  la Salle  de Manlleu .
Elles estan a Madrid  fent un curs de formació
Son  germanes de la branca femenina de la Salle
Es dediquen  educació cristiana,animació vocacional,promoció femenina, catequesi de les parròquies
Aquest estiu  Germà David de la Salle Manlleu hi va fer una estada missionera ajudant a fer reformes a varies escoles de  Madagascar i ell va fer un vídeo que fa una entrevista al germà de la Salle Joan Sala Missioner de la nostre diòcesi que us recomano que vegeu.










TESTIMONIS MISSIONERS



NOVEMBRE 2013:


  • Gna Mª Teresa Malagarriga:

Guatemala, un país de molts contrastos. D’uns paisatges on un es queda meravellat de la varietat de colors, que es presenten al davant. Però sobretot el que més impressiona és la seva gent: el poble Maia, un poble mil·lenari, de costums i llengües diverses, un poble que ha lluitat i segueix lluitant per aconseguir viure la seva dignitat de poble i poder tenir una vida digne.


Aquest país multicolor és el que em va acollir fa trenta-quatre anys quan jo vaig arribar. Tot era nou per a mi: persones, costums, manera de veure la vida, la relació entre ells, ... en fi, que poc a poc vaig haver d’anar entrant en aquest món on jo hi havia de compartir la meva vida. 

Les Germanes Dominiques de l’Anunciata tenim en aquest país sis comunitats i col·legis on compartim la nostra vida amb els indígenes maies. És una tasca engrescadora ja que poder fer possible que molts nens i nenes, nois i noies puguin estudiar amb les condicions de vida que ells tenen, és tot un repte. 

El lloc on ara estic és ben bé a la selva: a dotze hores de la capital, on els mitjans per arribar-hi són molt precaris. Són camins de difícil accés que durant les últimes tres hores es fan interminables. Al final arribem a la aldea de Lancetillo, la zona Reina, que és un paratge on hi ha al voltant vuitanta-cinc aldees, en les quals la gent viu en unes condicions molt difícils tan a nivell econòmic, d’habitatge i en el camp de la salut. 

Sempre hem pensat que l’educació és un dels camins més segurs pel desenvolupament d’un poble i per això nosaltres treballem per aconseguir-ho. 
La nostre missió és evangelitzar a través de l’educació i que els valors de l’Evangeli penetrin ben endins dels nostres alumnes, els quals tard o d’hora seran nous agents de canvi de la seva societat. La nostre escola acull al voltant de tres-cents nois i noies, molts dels quals, ja que viuen molt lluny, es queden interns amb nosaltres; d’altres caminen cada dia una hora per venir a estudi i uns pocs també són de la nostre aldea. Fan els estudis de secundària, batxillerat i magisteri, i parvulari. Com que són molt escassos els recursos tenim ajudes de l’exterior per donar beques als nois i noies i fer possibles els nostres objectius. 

També treballem a la parròquia, ajudem a la promoció de la dona, fem cursos als catequistes i acompanyem grups de joves. 

A la meva comunitat som quatre germanes: tres de les quals són maies i jo. Vivim amb il·lusió per transmetre la Bona Notícia allà on ens toca cada dia estar. 

A la nostre parròquia tenim el privilegi d’acollir les despulles d’un màrtir, les del P. Juan Alonso Fernández, que en temps de la guerra, als anys vuitanta, va ser assassinat per l’exèrcit pel sol fet de portar la paraula de Déu i ajudar a la gent. Això fa que per a nosaltres i per tot el poble sigui un referent important a l’hora de viure la nostre fe. La gent li té una gran estima i el tenen present en molts moments. I com ells molts d’altres que varen donar la vida per la seva fe: catequistes, homes i dones que amb molta valentia varen viure el martiri per defensar la veritat i la justícia. 

Dono gràcies a Déu que em permet compartir la meva vida en aquest país i col·laborar a estendre el seu Regne.



ELS NOSTRES MISSIONERS:


MISSIONER / MISSIONERA
PAÍS
G. ISIDRE ALOY- E.CHRETIENES
AFRIQUE OCCIDENTAL
P. PERE AUDET
ARGENTINA
GNA. JOSEFINA OLIVER ISERN
ARGENTINA
HNA. CARMEN PEREZ
ARGENTINA
HNAS. SIERVAS SAGRADO CORAZÓN
ARGENTINA
P. LLUÍS ALEGRE
BOLÍVIA
P. MAURICI BACARDIT
BOLÍVIA
P. JAIME BARTROLÍ
BOLÍVIA
GNA. ROSER ROVIRA
BOLÍVIA
P. PERE CASALDÀLIGA PLA
BRASIL
P. JOSEP MARIA COLLELL
BRASIL
GNA. ROSA FONT FUSTER
BRASIL
GNA. ANTÒNIA LLORACH
BRASIL
P. JOSEP MARIA SALA
BRASIL
GNA. M. SADURNÍ
BURGOS
GNA. LUCÍA GARCÍA
CAMERAUN
GMÀ. JOSEP MARIA LLACUNA ALEMANY
CANADÀ
GNA. ROSA MARIRA PASTORET
CHILE
GNA. REMEI PUJOL
CHILE
GNA. JOQUIMA ROVIRA
CHILE
MONS. VALENTÍ MISERACHS
CITTÀ DEL VATICANO
GNES. C.FONT I C.LÓPEZ
COLÒMBIA
GNA. ROSA SAUMELL CARLES
COLÒMBIA
MANEL SERRADELL
COLÒMBIA
GNA. FRANCESA SATORRAS
COLÒMBIA
GERMANES CARMELITES VEDRUNES
CONGO
P. AMADEU DABAN LLAMBES
COSTA RICA
HNO. JUAN BAUTISTA RUBÍ
EQUADOR
P. CASIMIR ROCA
ESTATS
SALVADOR RIERA MIMÓ
ESTATS UNITS
TERESA NOGUÉ FELIP
FILIPINES
GNA. PILAR PALAU – CARMELITE SISTERS
FILIPINES
M. ÀNGELS SEGALÉS
FILIPINES
SOEUR MONTSERRAT PLANAS RUAIX
FRANÇA
GNA. CARME RAMONA MOLIST
FRANÇA
P. JOSEP MARIA JUNOY ROCA
GUATEMALA
GNA. MARIA TERESA MALAGARRIGA
GUATEMALA
P. JOSEP LLUÍS ARAN
ÍNDIA
P. RAYMON NUBIOLA
ÍNDIA
M. RICARD VEDRUNA TRINING CENTRE
ÍNDIA
P. MARCELÍ FONTS
JAPÓ
GNA. JOSEFINA VIÑAS COLOMER
JAPÓ
SOEUR MAGDALENA CUMPIÁN
MARROC
GNA. CARME XARPELL
MARROC
P. ANTONIO GALIANO ELICHE
MARRUECOS
ANTONIO CLARAMUNT LLORACH
MÈXIC
GNA. MARIA DUOCASTELLA
MÈXIC
GNA. TERESA PUIGDOMÈNECH
MÈXIC
HNO. PEDRO VILA
MÈXIC
GNA. CONCEPCIÓ FARRÉS VILARÓ
MOZAMBIQUE
P. LLUÍS M. TARRACÓ
PALENCIA
M. ÀNGELS BRES MUSACH
PARAGUAY
GNA. BENITA BRIÀ
PERÚ
GNA. MONTSERRAT BARDOLET
PERÚ
GNA. ESPERANÇA MUNTADAS
PERÚ
GNA. VICTÒRIA MUÑOZ
PERÚ
GNA. TERESA M. SALA
PERÚ
P. JOSEP ROVIRA ARUMÍ
ROMA
GNA. CARME BOSCH
RWANDA
GNA. LURDES ARMENTERAS COROMINAS
RWANDA
SOEUR CONCEPCIÓ BASSAGANYA
RWANDA
SOEURS DOMINICAINES
RWANDA
P. JOSEP ARTIGAS BERENGUER
SENEGAL
GNA. MARIA ISERN
VENEZUELA


Preguem per ells !! 


 

PREGÀRIA: 

Jesús, Tu estimes molt als nens. 
Et dono gràcies perquè has fet 
De Santa Teresa de l’Infant Jesús 
Una gran missionera des de casa seva. 
Et demano que ens facis capaços 
D’estimar a totes les persones 
Tal com Tu vols que les estimem. 

Senyor, 
Ajuda’ns a ser missioners 
Com la petita Teresa, 
Parlant de Tu amb la nostra conducta 
I les nostres paraules. 

Amen.